Per: David Maruny
Aquesta vegada hem pensat que seria interessant analitzar l’evolució del consum d’energia elèctrica a Espanya (concretament a l’àmbit de la península) per entendre on som en desenvolupament d’energia renovable, quins són els problemes que s’identifiquen i, sobretot, com es planteja el repte de solucionar-los.
El consum energètic portava molts anys amb un creixement força constant, fins l’any 2008. La crisi econòmica que va començar aleshores va truncar aquesta tendència, estancant-se el consum fins el 2011 i reduint-se lleugerament des d’aleshores.
Mentrestant, la producció d’energia elèctrica a partir de fonts renovables anava creixent des de 2002 (anteriorment només hi havia producció significativa a partir de salts hidràulics), bàsicament per la incorporació d’energia eòlica primer i fotovoltaica i tèrmica renovable posteriorment. Fins que el 2013 s’estanca la producció renovable, conseqüència de canvis legislatius importants.
L’evolució de consum creixent des de més d’una dècada abans de 2008 va fer preveure que aquest creixement es continuaria donant (algú va plantejar si era possible la sostenibilitat econòmica, ambiental i social d’aquesta hipòtesi?) i, a més, es va comptar amb una penetració d’energies renovables més moderada que la que finalment ha estat gràcies a l’impuls que van suposar les primes aprovades pel govern de Zapatero. En aquesta hipòtesi (fallida), es va apostar per la tecnologia de cicles combinats per fer front a l’increment previst de demanda de potència i consum d’energia, alhora lligat a un contracte d’importació estable de gas que implica que durant molts anys pagues igual si el gastes o si no el gastes (apunt: aquí és on entra també la necessitat d’emmagatzematge del gas i el projecte Castor que tots coneixem).
La crisi ha aturat en sec el creixement del consum d’energia. En realitat l’ha reduït prop d’un 5%, que vist des de la perspectiva de creixement previst suposa una correcció de previsions de gairebé un 10%. Això ha provocat que totes les expectatives de negoci en el cicle combinat s’hagin enfonsat, però s’han enfonsat quan ja s’havien construït moltes centrals i això ha provocat un desequilibri important entre el cost d’inversió realitzat i el retorn econòmic real de l’activitat econòmica.
Davant d’aquest panorama, provocat en gran part per una mala planificació, poca confiança cap a les energies renovables i una nul·la aposta per l’eficiència energètica (no s’ha començat a implementar seriosament fins l’arribada de la crisi i l’increment de preus de l’energia, però no perquè s’hagués planificat i s’hagués dotat de recursos amb previsió), la reacció de les grans empreses elèctriques que havien apostat per centrals de cicle combinat ha estat pressionar a més no poder per tal que el Gobierno evités l’enfonsament total de les inversions en cicle combinat per nova penetració d’energia renovable.
A la vegada, això hagués provocat una probable reducció del preu de l’energia i, per tant, els ingressos per producció amb altres fons de generació haguessin caigut (el sistema elèctric Espanyol és així: tothom cobra el preu de l’energia de la tecnologia més cara que entra en servei), amenaçant la viabilitat econòmica de tot el sistema elèctric, sempre segons les grans elèctriques. Com si no hi hagués cap altra sortida.
La llàstima d’aquesta justificació és que parteix d’un raonament parcial i força simple que no inclou la necessària component social que l’Administració hauria de tenir molt integrada (malauradament no sempre és així): què passa amb l’economia de les persones i les famílies? I de les micro, petites i mitjanes empreses? I quin és l’impacte social de tot plegat? No som capaços de fer propostes vàlides per als casos de vulnerabilitat social? Segur que la fallida econòmica d’unes empreses provoca una fallida del servei?
La crisi que patim ja fa anys ha posat de manifest que el sistema no és capaç de plantejar un problema com un repte o una oportunitat i acaba cronificant-lo per salvar únicament el capital. D’una banda el sistema emet constantment missatges que cal ser innovadors, dinàmics, participatius i cooperatius per poder sobreviure, però per darrera el mateix sistema és incapaç d’innovar i prendre decisions que adoptin una visió més global (i ja no diguem participativa).
Des del punt de vista energètic, actualment estem en un moment clau.
Per una banda no es pot posposar l’aposta ferma vers les energies renovables, però fer-ho mantenint els privilegis de les grans empreses elèctriques implica o bé un creixement permanent de consum d’energia, o que aquestes empreses agafin tot el pastís de les energies renovables. I ja hi som, ja tenim el per què volen complicar sobremanera l’autoproducció d’energia renovable de forma distribuïda –que bàsicament es faria amb energia solar fotovoltaica- malgrat l’energia fotovoltaica actualment només aporta el 3% del total d’energia generada en un any.
Tantes traves al desenvolupament de l’energia fotovoltaica només es poden entendre pel fet que democratitza l’autoproducció, ja que és una tecnologia de fàcil implantació a nivell micro (habitatge), i que a més, és molt eficaç per a reduir els consums d’energia facturables, un aspecte particularment interessant per als casos de pobresa energètica que treballa el banc d’energia.
Participació i reducció de negoci, dos aspectes que el sistema interpreta contraris als seus interessos, fins que tinguin temps de donar-li la volta, és clar… i en això estan.
