No cal dir gaire sobre el creixement explosiu del comerç electrònic arreu del món. El 2019 quasi dos mil milions de persones arreu del món van comprar algun producte per internet. La pandèmia del COVID va accelerar una tendència que ja existia i ha introduït en aquesta pràctica a col·lectius més reticents.
El comerç electrònic es basa en pràctiques i valors que no semblen que siguin compatibles amb els valors de l’economia social. En general està dominat per grans empreses, basa la seva estratègia principal en oferir preus barats i enviaments ràpids, utilitza molts materials d’un sol ús per embalar el producte per assegurar que no es malmeti durant el transport i genera i analitza les necessitats dels clients amb agressives campanyes de màrqueting digital. Sembla, doncs, lluny del consum conscient i de poca petjada ecològica que suposadament hem de proposar les empreses de l’economia social. Hi ha una altra manera de fer comerç electrònic?
Se sap que la petjada ecològica de la venda en línia és deguda fonamentalment a dos aspectes. Un és el transport, especialment el transport urgent que fa que no es puguin agrupar els enviaments i també el transport de productes que podem trobar a prop de casa. En canvi, la compra de productes que no podem trobar a prop i pels quals hem de desplaçar-nos en cotxe pot més contaminant si la fem personalment que no pas si la comprem en línia. Cal afegir, a més, les condicions laborals de les empreses de paqueteria i missatgeria. Pregunteu-ho a algun dels repartidors que us arriben a casa, si és que tenen temps de conversar cinc minuts, que és difícil.
El segon element important és l’embalatge dels productes. En part va lligat al primer, ja que la paqueteria urgent necessita embalatges que protegeixin bé el producte per evitar trencadisses. Segurament un transport en millors condicions no li faria falta tant de sobreembalatge. L’ús de materials reciclats i la reutilització dels embalatges és minsa.
Com hauria de ser l’e–commerce de l’economia social?
Aquesta és una pregunta que hem fet a entitats de la XES en el marc del projecte E-coopmerç d’impuls del comerç electrònic. I la resposta no és del tot clara. De totes maneres hi ha alguns aspectes en els quals coincidim bastant:
Local: no perquè només es puguin vendre productes a clients de proximitat, sinó també que se sàpiga on estan fets els productes o serveis oferits. Que el comerç electrònic no sigui una simple feina d’intermediació sinó que expliqui qui produeix i com ho produeix.
Autèntic: en el sentit de què no podem pretendre competir amb el gran mercat capitalista que estandarditza i uniformitza l’oferta. Hem d’intentar proposar productes propis, diferents per la seva concepció o per la manera com estan produïts. No és el preu el que ha de convèncer els nostres clients, és l’autenticitat de la proposta.
Slow: en el sentit de recomanar la compra tranquil·la, sense impulsos ni trampes per caçar el comprador. Potser no serà la millor manera de generar beneficis a curt termini, però creiem que sí que ha de ser la manera de fidelitzar el comprador.
Socialment responsable: en totes les baules de la cadena, des de les matèries primeres fins a la producció, la logística, el transport i el servei de postvenda hem de poder oferir una activitat tan respectuosa com sigui possible amb el medi ambient i amb les condicions dignes de treball.
Professional: és molt important que els nostres valors no ens facin perdre de vista que hem d’aprendre a oferir productes de qualitat, amb un servei postvenda òptim que acompleixin les expectatives dels nostres clients. Sense això cap activitat d’e–commerce serà sostenible a llarg termini.
