Per: Didac Ferrer
Quan era petit, cap als anys 80, estiuejàvem en un poblet perdut de la Segarra. De les passejades pel camp amb germans i amics en guardo un record molt nítid: les muntanyes de brossa que veïns i veïnes llençaven en una pila vora del riu Ondara -en aquella època no hi havia contenidors- i allà hi trobàvem de tot: filferros, plàstics, tambors de detergent, pots de vidre, llaunes i esprais (recordo que n’hi havia molts que encara feien una mica pssshiit, i del tot ignorants, apretàvem el botó tot enviant unes darreres molècules destructores d’ozó). Un cop l’any, cremaven la pila (quan encara cremaven marges i rostolls) i quedava el que quedava.
No és que els habitants del poble tinguessin ganes de viure envoltats de brossa. Simplement, sempre ho havien fet així, i mai no hi havia hagut cap problema. Perquè fins als anys seixanta, l’economia era circular, i pràcticament tots els objectes i materials s’aprofitaven per a nous usos. Es feien testos amb les llaunes i conserves amb els pots de vidre, es llençaven les peles i ossos als animals o es retornaven a la terra i allà s’hi descomponien.
Va ser l’aparició del consumisme i la venda massiva de productes fabricats que va omplir les llars de coses que, en acabar el seu cicle, ja no servien ni s’aprofitaven, i així trencaven la circularitat del model de vida i de les economies.
Avui, si volem veure els estralls d’una economia lineal, no cal anar a visitar un centre de tractament de residus. Només cal fer una passejada per la vora d’un riu després d’una crescuda, o a les nostres platges a l’hivern. Aquests espais mig fronterers entre medi aquàtic i terrestre són un bon reflex d’allò que la natura no pot absorbir, i això que només hi podem veure una part ínfima, la que flota. Per posar un exemple, un article recent1 pronosticava que l’any 2050, als oceans hi haurà més plàstic que peix, en pes. Em vaig quedar esgarrifat quan el vaig llegir.
Avui, d’economia circular se’n parla molt, i és que la Unió Europea, per exemple, n’ha fet un pilar de la seva estratègia de desenvolupament. Hi ha cursos, congressos, TED’s i estratègies. La realitat, com sempre, té un lleu regust de sopa d’all. I és que abans d’utilitzar el concepte economia circular, hi ha hagut persones pioneres que han alertat, practicat, i ensenyat tot això, ja sigui amb etiqueta (autosuficiència, sostenibilitat, ecologia industrial, residu zero, slow…) o sense (els teus besavis).
Però no és cap aquí on vull anar avui amb les meves reflexions, sinó a un indret molt més senzill i accessible. Allò que de veritat mou el món és la recerca de la felicitat, i una part important és l’atracció per les coses boniques i plaents. Si posem èmfasi en els plaers compatibles amb un món sense residus, les coses podrien canviar molt. Deixeu doncs que comparteixi amb vosaltres una cosa molt personal: són els meus set petits plaers de l’economia circular.
Plaer número 1. Dissenyar com la natura.
Ja que estàvem a la Segarra, us proposo obrir una ametlla i tocar-ne l’interior de la closca amb el dit. Uau, quina cosa més suau! Els dissenys de la natura sempre seran insuperables. Aquest envàs orgànic que és la closca creix amb el fruit i s’hi adapta, és capaç de tenir una mida variable segons si l’època ha estat plujosa o no, manté l’ametlla seca durant anys i és en ell mateix una veritable obra d’art. Com la pell de la poma , del plàtan o la tavella d’una mongeta, permet transportar el seu contingut tot protegint-lo. La natura ha trobat les seves solucions per a fer els seus envasos, cadascun té la seva lògica i porta milions d’anys perfeccionant-se. Aquest és el plaer de la simplicitat i de la desmaterialització. No es tracta d’afegir capes i materials, sinó d’aprofitar el que ja ve envasat de forma natural, o fer-ho servir com a font d’inspiració a l’hora d’integrar funcions en el disseny dels productes.
Plaer número 2. Compartir i gaudir sense els maldecaps de posseir.
Fa uns anys que viatgem en família amb el sistema d’intercanvi de cases. Compartim la casa amb gent que no coneixem. Resulta una experiència molt interessant, pràctica i transformadora. Posar-te literalment a la pell d’una altra família és practicar de forma radical el valor del desaferrament i la confiança, a banda que et permet conèixer com es viu en una altra realitat. Us ho recomano molt. Ara per ara, la seva pràctica sol suposar marxar a l’estranger, però es podria fer de forma local. Una família de Mataró se’n va a viure quatre dies a Sant Joan de les Abadesses, i viceversa. Why not? I és que com les joguines dels altres les cases dels altres sempre són millors que les pròpies! No haver de posseir per poder gaudir és un gran descans de maldecaps.
Plaer numero 3. Donar vides infinites
Quan els seus fills es van fer grans, uns bons amics ens van regalar una trona de joguina per les nostres filles. I ens van dir que els feia molta il·lusió que aquest objecte que havia fet tant feliç la Irene, la Inés i el Pere, ara passés a les nostres mans. Segur que a tots us han donat roba, joguines o objectes que algú ja no necessitava. I això és molt xulo. Però encara ho és més, per mi, trobar algú a qui li pot fer servei un objecte, una peça de roba que nosaltres ja no necessitem, i que hem cuidat com si fos un tresor. És el plaer de cuidar i de regalar. Els mercats d’intercanvi, la iniciativa Roba amiga, o fins i tot el wallapop són maneres de buscar aquest plaer.
Plaer número 4. Ser creatius i reimaginar l’ús dels materials
No sé si us passa, però jo em meravello amb la creativitat de la gent que fa noves coses amb materials vells. És el que es diu Upcycling, i quan està ben fet per mi és insuperable. Per aquest motiu, cada any no em perdo per res del món el festival Drapart, que es fa aquí a Barcelona i que us recomano molt. Quan veig les creacions, m’agafa una mena d’enveja sana (com és que no se m’ho ocorregut a mi?), i m’estimula a fer intents al pur estil del Ja t’ho faràs.
Plaer número 5. Fer durar les coses
Tinc una navalla que em van regalar quan tenia 14 anys. Fa 28 que m’acompanya a excursions, i viatges en moments i llocs inoblidables. És evident que no té cap valor econòmic, però per mi té un valor sentimental. I és aquest valor, el de tenir cura i d’estimar les coses que ens agraden, el millor antídot contra l’economia lineal. Evidentment, fer durar un mòbil costa molt més. Si arribes a dos anys ja és tot un èxit. No és culpa teva: tot està pensat perquè acabis odiant-lo, perquè va massa lent o ja no hi pots posar aplicacions… Cal recuperar el plaer de gaudir de les coses simples, de qualitat, que van bé i que es poden reparar i actualitzar.
Plaer número 6. Cuinar coses bones amb les restes
L’economia domèstica avui té això. Mai no és fàcil planificar les quantitats, se’ns omplen les neveres de tapers amb restes i sovint hem d’improvisar. A mi m’encanta agafar sobres, buscar la manera de combinar-les i fer-ne un plat inesperat per endur a la feina, per alimentar una filla que no esperaves, fruit d’una combinació improbable que a vegades pot resultar suculent. És quan aprofitar el menjar, a banda de combatre el malbaratament d’aliments, pot convertir-se en una acció creativa, no us passa?
Plaer número 7. Aprendre del bosc
Dos dies l’any buido el compostador, passo el que em surt pel sedàs, i aprofito la matèria orgànica que hem reciclat per al nostre hort urbà. Aquest dia estic de festa: és el meu Dia mundial per celebrar l’economia circular. I només faig allò que ja funciona sol a la natura, però fent-ho us confesso que em genera molta felicitat. Milions de bitxets han treballat per mi durant mesos, i això que simplement només he deixat fer el que ja està previst a la natura. En economia circular, aquesta és el veritable mestre. I la millor aula és el bosc. Sovint, assegut en un tronc, observo com tot té un sentit, com tot el que hi ha, tot el que hi passa, és espontani però no és casual. Que si aquella branca creix per anar a buscar aquell raig de llum per aprofitar l’energia del sol (la única que mou l’economia circular), que si aquells bolets han nascut a prop de la humitat que fa l’ombra de l’alzina… I aquelles formigues, que s’enduen aquelles llavors cap al cau. Una lliçó interessant del bosc és que repeteix el cicle sempre a la mateixa velocitat. Les estacions vénen quan vénen, i no va cada vegada més ràpid. Cada any dura el mateix. La lentitud és clau per a tancar els cicles de la natura. No hi caben tres tardors i sis estius dins d’un sol any.
Però fins i tot això som capaços d’alterar. Com indiquen els experts en boscos, estant canviant aquests cicles. Sortir d’aquesta manera de viure tant poc raonable, i entrar en un model més orgànic i connectat amb la natura no hauria de ser tant complicat. Entendre que no cal anar accelerats, i recuperar el control del temps, com passa a la natura. Tenim els mestres i els exemples.
I tenim sort: per un costat, som éssers socials, i ens fa feliços compartir. El filòsof Jordi Pigem ens parla de l’homus reciprocans, aquell que busca la felicitat a través de l’intercanvi. Per l’altra, som part de la natura, i la nostra genètica ens porta a gaudir de la proximitat amb ella: sense saber-ho, tots tenim biofília , ens fa sentir bé estar prop d’un rierol, en un camp ben verd o dins d’un bosc frondós. Bona notícia, doncs: estem programats per gaudir dels plaers socials i naturals de l’economia circular. A banda de fer estudis, polítiques i lleis (molt important), crec que si també dediquem esforços en fer abundants i donar importància als moments de felicitat de l’economia circular, podem aconseguir canviar. Ja ho deia Dostoievski: la Bellesa salvarà el món. I per tu, quins són els teus petits plaers de l’economia circular? Et proposo compartir-los a #petitsplaerseconomiacircular
