Estem acostumats a treure’ns la brossa de sobre de seguida que podem. El sistema de recollida d’escombreries municipal és una eina eficaç que ens permet apartar el problema del residu de casa nostra. Però aquest sistema que externalitza la gestió de les escombraries de la nostra vida quotidiana té un preu: abocadors, costos de gestió, contaminacions, …, i la conseqüència més negativa, que és la falta de consciència que habitualment tenim sobre aquest tema.
Quan un residu està tancat en una bossa d’escombreries i travessa la porta de casa nostra inconscientment deixa de ser un problema. El nivell de consciència és tan baix que l’administració es veu obligada a fer campanyes per a que posem el residu en el lloc adequat, cosa que hauria de ser d’allò més fàcil. És el que jo anomeno “síndrome de l’estora”, o sigui, la percepció de què un problema no existeix si no el veig, com si amaguéssim la brossa sota l’estora i ens l’oblidéssim.
Els residus orgànics són una part important de la brossa, de l’odre del 50% de promig en moltes llars i són un dels pocs residus que podem transformar a casa en quelcom útil i valuós, el compost. El compost és un adob orgànic d’alta qualitat que en pot permetre nodrir les plantes del balcó, el jardí o l’hort. La proliferació d’horts urbans en terrats i balcons és una bona oportunitat per a promoure la realització de compostatge en petits espais. De totes maneres, una finalitat important del compostatge a molt petita escala és trencar la “síndrome de l’estora” i fer-nos més conscients del valor de reciclar i reduir els residus produïts a les nostres llars.
Compostar en petits espais és senzill però no és tan fàcil com alguns es pensen. Hi ha diferents tècniques possibles: piles, caixes, compostadors rotatius, vermicompostatge, compostadors electromecànics i combinacions de vàries d’aquestes tècniques. Els principis són els mateixos però la tria d’una tècnica adequada depèn del tipus i quantitat de residu de què disposem i de l’espai i condicions que tinguem a casa. Podem fer compostatge en qualsevol situació, tan si tenim un jardí amb espai força quantitat de residus de diferents tipus com si només tenim un racó dins de casa amb molt poc espai i només residus de cuina. Evidentment, la qualitat i quantitat de compost serà diferent segons els sistema emprat.
Sigui quina sigui la tècnica que triem utilitzar cal una dosi important de motivació i determinació. Estem massa acostumats a l’asèpsia i compostar no és una activitat que es pugui promoure fàcilment a qualsevol família. Moltes vegades els usuaris dels horts urbans s’escandalitzen quan comencen a observar que l’hort obre la porta a la biodiversitat i apareixen insectes, alguns plaga però també insectes beneficiosos pol·linitzadors i depredadors de plagues. Acceptar i aprendre a gestionar aquesta biodiversitat és un petit repte per l’usuari urbanita massa acostumat a l’asèpsia. Si això és així per a l’hort, per al compostatge és molt més intens. Hi ha pocs elements en un jardí que atreguin tanta vida com un compostador. Els compostadors són una “granja” de microorganismes, fongs i bacteris, que no paren de treballar i també una atracció per a insectes i, de retruc, ocells i altres éssers vius que se n’alimenten. Gestionar aquesta explosió de vida, evitar males olors i aconseguir un procés ràpid és una tasca que requereix constància i molta cura. Són molts els compostaires novells que han desistit després dels primers fracassos.
No en tinc cap dubte: el futur va per aquí, per ser més conscients dels residus que generem i fer compostatge a casa és un primer pas.
